Quan el dolor és més fort que tu.
COM UN PUNT I A PART. LA VIDA CONTINUA, PERÒ TU ET CONGELES.
Ara ja fa un temps que vaig veure la pel·lícula 'Manchester frente al mar', de Kenneth Lonergan. (L'has vist?) No sé si coincideixes amb mi, però penso que és una pel·lícula no gaire agradable de recomanar, ja que planteja un drama molt drama. Tot i així, la recomanaria. Saps perquè?
Sense tractar de fer una ressenya cinematogràfica, només diré que és una pel·lícula amb molta intensitat. No persegueix entretenir o fer-nos passar una bona estona, sinó que ens introdueix en el terreny de les pèrdues, ens parla de com pesa la culpa, d'errors del passat que tornen a aparèixer i de com tot plegat estalla en un crit de ràbia sord. Tot sembla indicar que és un sensesentit recomanar-la, però et ben asseguro que és una de les poques pel·lícules que m'ha fet sentir tantes coses amb tanta intensitat. Sentir emocions molt feixugues i potser no gaire alegres, no t'he negaré (tristesa, pena, ràbia, impotència, desgràcia, fatalitat, etc.), però, al cap i a la fi, sentir. Sentir amb una transparència aclaparadora.
El cas és que amb tota aquesta trama gens fàcil de digerir volia aprofitar per parlar-te una mica d'aquest patiment que, sovint, vivim en silenci. Pensem i sentim, però callem.
Recentment, vaig fer una recerca qualitativa en l'àmbit de la prevenció de la salut sobre la presència d'alguns mediadors psicosocials en el consum de drogues. I et preguntaràs... ara perquè m'ho explica això? Doncs perquè el que deia just abans és una mica el que varen reflectir els resultats obtinguts. Al entrevistar diversos joves que mantenien un consum de substàncies vaig recollir moltes dades, però sobretot vaig veure que, de vegades, només cal oferir un espai per a que tot aquest dolor que acallem pugui tenir paraules, pugui tenir veu. Quan expressem el que pensem i el que sentim en un lloc on se'ns escolta sense condicions és quan aquests crits sords de ràbia poden esbaïr-se. Quan podem fer això, podem parlar de nosaltres i, més que explicar-li a algú qui som, podem explicar-nos-ho a nosaltres mateixos. Podem construir narratives de qui som per entendre el patiment, per donar-li un sentit, per acollir-lo i per fer que aquest mal no sigui més fort que nosaltres.
Penso que això sembla quelcom molt obvi, però no ho és, és quelcom fonamental. Quan s'està en una fase d'experimentació en la que es pren contacte amb les drogues, normalment, l'entorn tendeix a patir. Tendeix a posar límits i normes, a oferir consells psicoeducatius, a controlar. Però no tendeix gaire a escoltar amb aquesta finalitat, a descobrir. Darrere d'un consum, hi ha molta història, moltes reflexions, moltes preocupacions, molts anhels. Escoltem-ho. Darrere de cada situació de risc, circumstància complicada o dificultat, hi ha molta història, moltes reflexions, moltes preocupacions, molts anhels. Escoltem-ho.
Et trobes preocupat perquè el consum de substàncies és present en la teva vida d'alguna manera?
Hi ha algun dolor que et resulta insuportable?
Et sents congelat en el temps per algún motiu?
Parlem-ne.
Quan el dolor és més fort que tu, no l'acallis. Parle'n. Explica'l.
